Programa obert 2018

El tema de l’edició 2018 ha continuat sent el buit.

Les set conferències van estar a càrrec de Paco Azorín, Josep Maria Mallarach, Hisao Suzuki, Ivan Pintor Iranzo, Pep Ramis i María Muñoz, Shigeru Ban i Xavier Ros Majó.

L’espai poètic: el que es veu és una visió del que és invisible

Paco Azorín

Paco Azorín (Yecla, 1974) és escenògraf i director d’escena per l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha realitzat més de dues-centes escenografies per a òpera, teatre, sarsuela i dansa als teatres europeus més prestigiosos. Com a escenògraf treballa habitualment amb els directors Lluís Pasqual, Carme Portaceli, Mario Gas, Francisco Negrín, Helena Pimenta, Sergi Belbel, Victor Ullate i Ernesto Caballero. Ha rebut, entre d’altres, el premi Campoamor per la millor producció 2015, el premi Ceres al millor escenògraf del 2013, el premi de les Arts Escèniques a la millor escenografia 2008 i el premi Josep Solbes 2005, totes dues de la Generalitat Valenciana.

El buit a la natura i en la reconnexió profunda amb ella

Josep Maria Mallarach

Josep Maria Mallarach (Olot, 1955) va ser el primer director del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (1985-1991) i va coordinar amb Josep Germain la primera avaluació del sistema d’espais protegits de Catalunya (2001-2003). Forma part del Grup de Treball d’avaluació de l’efectivitat de la gestió dels espais protegits de la Comissió Mundial d’Àrees Protegides de la IUCN. Va redactar el capítol d’avaluació del Pla d’Acció dels Espais Naturals Protegits d’Espanya (2002) i la primera avaluació (2007). Des del 2001 dirigeix el màster d’espais naturals protegits de les universitats Autónoma de Madrid, Complutense i d’Alcalá de Henares. Ha publicat sis llibres i nombrosos articles. És fundador de l’associació Silene per estudiar, divulgar i promoure el patrimoni espiritual i cultural immaterial i els seus valors inherents, especialment pel que fa a la Natura.

La imatge silenciosa

Hisao Suzuki

Hisao Suzuki (Yamagata, Japó, 1957) va graduar-se a l’Escola de Fotografia de Tokio, 1979. Fascinat per l’arquitectura de Antoni Gaudí, arriba el 1982 a Barcelona, on fixa la seva residència. En 1986 comença a col·laborar amb la revista El Croquis, i es converteix en el seu fotògraf principal, contribuint d’aquesta manera al reconeixement de la publicació com al mitjà de difusió d’arquitectura contemporània amb més prestigi a nivell mundial. Les seves fotografies s’han publicat en gairebé totes les revistes internacionals d’arquitectura i disseny així com en nombrosos llibres.

La litúrgia del buit. Una estètica cinematogràfica de la negativitat

Ivan Pintor Iranzo

Ivan Pintor Iranzo (Barcelona, 1975) és Doctor en Comunicació Audiovisual. És professor agregat del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i ha impartit classes a universitats d’Itàlia, Argentina i Colòmbia. Ha contribuït a més d’una trentena de llibres, entre els quals Poètiques del gest al cinema contemporani, Il Cinéma de Juliol Medem i Univers Lynch. Ha dirigit nombrosos cicles per al CaixaFòrum, així com el congrés Mutacions del gest (UPF, 2012). Ha realitzat diverses peces audiovisuals per a museus i televisió i escriu habitualment al suplement Cultura/s de La Vanguardia.

El silenci o la possibilitat d’imaginar

Pep Ramis i María Muñoz

Pep Ramis (Manacor, 1962) és director d’escena i ballarí-actor. María Muñoz (València, 1963) és coreògrafa i ballarina. El 1989 formen el grup de creació Mal Pelo amb espectacles com L’animal a l’esquena (2001), En el silenci (2003), BACH (2004) i The Mountain, Truth and Paradise (2017). Mal Pelo ha rebut, entre d’altres, el Premi Nacional de Dansa 2002 atorgat per la Generalitat de Catalunya i el Premi Nacional de Dansa 2009. En 2001 impulsen L’animal a l’esquena, un centre de creació i intercanvi multidisciplinari per a l’experimentació i l’intercanvi d’idees i experiències entre directors d’escena, músics, videoartistes, teòrics i ballarins a una masia de 19 hectàrees a Celrà, Girona

Treball i activitats humanitàries

Shigeru Ban

Shigeru Ban (Tòquio, Japó, 1957) és arquitecte per la Cooper Union. Va començar a treballar amb Arata Isozaki & Associates el 1982. Va fundar Shigeru Ban Architects el 1985. Des de 1995 és consultor de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i funda l’ONG Voluntary Architects’ Network (VAN). Entre les seves obres destaquen el Centre Pompidou-Metz i el Museu d’Art de la Prefectura d’Oita. Ha donat classes a la Universitat de Keio (2001-2008), Harvard GSD, Cornell (2010), a la Universitat d’Art i Disseny de Kyoto (2011-) i a la Universitat de Keio (2015-). És Officier (2010) i Comandant (2014) de l’Ordre des Arts et des Lettres de França. És Premi Pritzker d’Arquitectura (2014).

La naturalesa de l’edifici

Xavier Ros Majó

Xavier Ros Majó (Sabadell, 1972) és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior del Vallès (ETSAV-UPC). Funda HARQUITECTES el 2000 amb David Lorente, Josep Ricart i Roger Tudó. Des del 2010 és professor de Projectes a l’Escola Tècnica Superior de Barcelona (ETSAB-UPC) i ha impartit conferències a Europa i Amèrica. La seva obra ha estat difosa en medis nacionals i internacionals i exposicions. Algunes distincions són Fritz Höger Preis 2014, Premi de la X Biennal Iberoamericana d’Arquitectura i Urbanisme 2016 i Premi Ciutat de Barcelona 2017.