Programa obert 2023

La definició d’aire abraça des d’un conjunt d’elements químics, un concepte, una inspiració, una font de vida i mort fins al seu paper capital com a factor de canvi en les condicions per a l’home, els animals i els paisatges. L’aire és fonamental per a la vida, i és rellevant tant a escala global, per avaluar el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat, com a escala local per dissenyar entorns urbans i rurals sostenibles i resilients. És un indicador d’Objectius de Desenvolupament Sostenible com la bona salut i el benestar, la reducció de les desigualtats, l’acció pel clima i la vida sota l’aigua i la terra. La pandèmia ens ha recordat la seva condició compartida quan ens hem vist obligats a filtrar l’aire amb mascaretes o dispositius mecànics, renovar-lo amb ventilació i estudiar si propaga malalties infeccioses.

Tot i la seva naturalesa invisible, l’aire sempre ha tingut un paper clau en l’arquitectura i l’urbanisme perquè la salut i el benestar físic i psicològic de les persones depenen de les qualitats del medi ambient. La degradació o la millora de l’aire defineix la sostenibilitat de les condicions de vida i és un indicador de la seva qualitat. A l’arquitectura islàmica i mediterrània vernacla, les xemeneies de vent proporcionaven sistemes de refrigeració passius. L’assecat dels pòlders holandesos ha estat impulsat per molins de vent que han esdevingut fites emblemàtiques del paisatge. Unes condicions climàtiques suaus han configurat els espais públics com a llocs per a la cultura i l’economia. I, més recentment, el reverdiment de les ciutats post industrials contribueix a millorar la qualitat de l’aire. El concepte de qualitat de l’aire i la contaminació s’ha traduït en normatives nacionals, en comunitats de detecció que col·laboren localment, i ha generat solucions IoT (Internet of Things) i plataformes de dades.

L’aire s’aplica a diversos camps científics, com ara l’aerodinàmica i la dinàmica de fluids, per al disseny eficient i sostenible del transport i la navegació, la millora dels processos de combustió i la generació d’energies netes o renovables. Leonardo da Vinci, artista a cavall entre l’art i la ciència, ja preconitza l’helicòpter modern a finals de la dècada del 1480 en els seus dibuixos pioners del “cargol aeri”. L’aire és elemental en processos químics com el desgast i l’oxidació de materials i la transmissió de so i informació digital per mitjans sense fil. Les ciències climàtiques i meteorològiques relacionen la física i la química de l’aire amb els models meteorològics i climàtics, el sistema terrestre d’éssers vius, els núvols i els oceans.

L’aire, element únic i volàtil, també vol dir bellesa. L’aire sempre ha estat font d’inspiració en l’art, tot travessant tota mena de mitjans artístics. L’aire es fa visible i corpori als “Raigs de sol” del pintor danès Vilhelm Hammershoi, de 1900. A “El crit” d’Edvard Munch de 1893, pren la forma d’ones sonores que conformen un paisatge que expressa un estat d’ànim. A l’obra de videoart de Bill Viola “Els Màrtirs (Terra, Aire, Foc, Aigua)” del 2014 ho experimentem com una força de la natura només domada per la força interior per resistir-la. Mentre que la fotografia d’Hisao Suzuki “Màgia a La Vila”, del 2014, evoca a la vegetació la puresa de l’aire com a generador de vida en un exercici d’aguda percepció visual.

Un concepte tan ampli com l’aire planteja l’oportunitat de crear un punt d’intersecció per a qualsevol disciplina artística o científica fent visible allò invisible. I a on l’arquitectura juga un paper clau en la visibilitat de l’aire perquè crea espais a partir de traçar límits a l’aire.

COMUNICACIÓ · Miquel Adrià

Miquel Adrià (Barcelona, ​​1956) és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d´Arquitectura de Barcelona (ETSAB-UPC) i Doctor en Arquitectura per la Universitat Europea de Madrid. El 1994 es va traslladar a Mèxic, i des de llavors compagina pràctica, docència i crítica. Ha publicat més de trenta llibres sobre arquitectura mexicana i llatinoamericana. És director d´Arquine i del Festival d’Arquitectura i Ciutat MEXTRÓPOLI. És director de l’Escola d’Arquitectura a CENTRE.

Entre els seus llibres més destacats hi ha México 90’s: una arquitectura contemporánea (GG 1996), Teodoro González de León, obra reunida (Arquine 2004, 2010, 2016), Mathias Klotz (Electa 2005), Mario Pani (GG 2005), 10x10_2 100 Architects 10 critics (Phaidon Press 2005), Josep Lluís Mateo (Electa 2007), Blanca Montaña, Arquitectura chilena 1992-2008 (Puro Chile 2010), La sombra del cuervo, arquitectos mexicanos tras la senda de Le Corbusier (Arquine 2017), RadicAL arquitecturas latinoamericanas (Arquine 2017), Barclay&Crousse , paisajes de intimidad (Arquine IIT+MCHAP 2021), Alberto Kalach (Arquine 2021) i  Vivienda colectiva (Arquine 2022, amb el suport de la Graham Foundation), entre d’altres.

A més, ha estat conseller editorial de Domus 2020 (amb David Chipperfield), forma part del Consell Consultiu del Museu Franz Mayer, ha estat membre del comitè científic de la Biennal d’Arquitectura de Seül 2021, dirigida per Dominique Perrault, i jurat de la BIAU (Biennal Iberoamericana d’Arquitectura i Urbanisme).

ART · La funció de l’eteri: una visió des de l’arquitectura i l’art sobre atmosferes confinades i territoris inconclusos · Fernando Moral

“- i per un moment el silenci és audible amb un xiulet – i ressona i continua. (…) Un sol infernal que tritura cada pedra, que esculpeix i modela. El sol, la sorra i el vent poden transformar una ampolla de cervesa en una venus sumeria blanca com la llet en dos dies” (1)

La forma de relacionar-nos amb allò eteri ha enllumenat realitats arquitectòniques i artístiques que transiten entre allò banal i allò sublim. Lectures fetes des de la bellesa, la tecnologia, allò efímer, han accentuat certs aspectes d’aquestes obres que poden ser llegides, també, dins de contextos funcionals complexos. Una plèiade de noms com Andrea Mantegna, Antonio Corradini, Medardo Rosso, Marcel Duchamp, Gruppo T, Piero Manzoni, HRC, Alberto Burri… podrien incorporar-se a una taxonomia heterodoxa des d’on contemplar les qüestions apuntades inicialment. Idees i materials han promès arcàdies aïllades, nodes crítics socials, paisatges inconclusos, mites marcats per l’eteri.

Fernando Moral és arquitecte per la Universitat de Valladolid, Màster per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i Doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya. Va obtenir la Beca Internacional de Recerca “Jorge Oteiza” de la Universitat Pública de Navarra. Exerceix com a Director de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Nebrija. Actualment és membre del Grup Consolidat de Recerca “Art i Ciutat” de la Universitat Complutense de Madrid i Visiting Professor de Sapienza–Università di Roma (Itàlia). Els seus estudis han estat publicats per diferents editors com Università degli studi di Napoli Federico II, Arquitectura Viva, EGA, Abada i Springer, entre d’altres. És autor dels llibres Oteiza: Arquitectura desocupada i Alfredo Pirri. Espai privat, art públic. La seva tasca com a comissari s’ha reflectit en exposicions com “Mecanoo architecten: the Dutch mountains”, “Ábalos+Sentkiewicz: 6 verticalscapes” i “Eduardo Souto de Moura: projectes i concursos”. Ha estat col·laborador del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofía.

(1) Corneille, “De Tademait of de weelderige eentonigheid”, en Tijd en Mens, nº 14, 1951, 99 – 101. En Strauven, Francis. Aldo van Eyck. The Shape of Relativity. Amsterdam: Architectura & Natura, 1998, 146.

CINEMA · El vent ens portarà · Jordi Balló

Al cinema, l’aire és tangible, perquè crea moviment. Un arbre, un objecte al carrer, un núvol, un paper volador, prenen protagonisme quan són percebuts en oscil·lació. És per això que els grans autors de la natura i de la condició humana s’aprofiten d’aquest factor significant, i converteixen l’aire, el vent, l’espai entre la càmera i el filmat a la font primordial de la poesia visual.

Jordi Balló (Figueres, 1954) és professor d’Iconografia del cinema a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Va ser escollit Degà de la Facultat de Comunicació (2018-2021) i posteriorment director del Departament de Comunicació (2021). Ha estat també “Visiting Professor” al Department of Iberian and Latin American Cultures de la Universitat de Stanford (Califòrnia), l’any 2008.

És autor i coautor dels llibres La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema (1995); Imatges del silenci (2000); Jo ja he estat aquí: ficcions de la repetició (2005, premi Serra d’Or); El món un escenari. Shakespeare: el guionista invisible (2015) i Motivos visuales del cine (2016). Va ser autor conceptual del Suplement Cultura/s de La Vanguardia i responsable del seu Consell Assessor entre 2002 i 2014.

Ha estat director d’exposicions del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona des de l’any 1998 fins al 2011, on ha comissariat exposicions com El segle del cinema; Món TV; La ciutat dels cineastes; Erice/Kiarostami; Hammershoi i Dreyer; Totes les cartes: Correspondències fílmiques; o Pasolini Roma, on ha explorat els límits entre la sala de cinema i l’espai del museu.

Dirigeix el Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, des d’on ha impulsat films com La plaga i Sis dies corrents, de Neus Ballús; El cielo gira de Mercedes Álvarez; Cravan vs Cravan i La leyenda del tiempo d’Isaki Lacuesta; Aguaviva d’Ariadna Pujol; En Construcción de José Luís Guerin, o Mones com la Becky i De nens, de Joaquim Jordà, entre d’altres.

L’any 2011, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona d’Audiovisuals com a comissari de l’exposició Totes les cartes. Correspondències fílmiques. L’any 2005 li va a ser atorgat el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya per la direcció del Màster en Documental de Creació i el seu impuls a la llibertat creativa.

ARQUITECTURA · Eduard Callís & Guillem Moliner · Un Parell d’Arquitectes 

Un Parell d’Arquitectes és un estudi d’arquitectura dirigit per Eduard Callís i Guillem Moliner des de la ciutat d’Olot, en una planta baixa oberta al carrer.

El pensar relacional caracteritza els projectes de l’equip, que esdevenen un lloc de trobada entre mons i escales diverses. Propicien intercanvis entre la infraestructura i la decoració, entre l’esfera domèstica i l’espai públic, entre la ciutat i el jardí. Basteixen escenaris radiants, escenaris capaços d’incentivar l’activitat, de narrar un nou relat atent a la vida real i de construir una atmosfera per les seves característiques d’espai, simbologia, materialitat i llum. Indaguen en els valors atemporals de l’arquitectura.

L’obra de l’estudi s’ha publicat internacionalment i exposat en diferents biennals i galeries d’art. Ha estat guardonada amb els premis FAD, Biennal Iberoamericana i Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme, Living Places Simon Architecture Award o Premi d’Arquitectura de Girona, essent finalista a European Award for Architectural Heritage Intervention, AR Emerging Awards, Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, entre altres.

Eduard Callís (Olot, 1977) és doctor arquitecte per la UPC amb la tesi “Arquitectura de los pantanos en España” i professor de projectes i màster a l’ETSAB. Guillem Moliner (Barcelona, 1979) és arquitecte per la UPC, professor convidat a la Universitat Cardenal Herrera de València i professor a la UdG i a l’Escola d’Art d’Olot.

ARQUITECTURA · Héctor Barroso · Taller Héctor Barroso

Taller Héctor Barroso va ser fundat per Héctor Barroso l’any 2011 a la Ciutat de Mèxic, Mèxic. El treball de Taller Héctor Barroso busca generar propostes arquitectòniques que s’arrelen al seu entorn, aprofitant els recursos naturals propis de cada lloc: la incidència de la llum i de l’ombra, la vegetació circumdant, els accidents geogràfics i els materials i mètodes constructius del lloc. Així, l’arquitectura emergeix en harmonia amb el setge, generant espais amb contingut emocional que evoquin la memòria, ressaltant la qualitat habitable de l’exercici arquitectònic.

Héctor Barroso (Ciutat de Mèxic, 1982) és arquitecte per la Universitat Anáhuac, Mèxic Nord (2006). La seva obra ha rebut nombrosos premis, destacant la Medalla de plata a Biennal d’Arquitectura Mexicana 2022 pel Complex Esportiu Los Cabos a Baixa Califòrnia, Mèxic, o els guardons rebuts per Entre Pinos, 5 cases a Valle de Bravo, Mèxic com el International Space Design Awards de Shenzhen, Xina, el 2019, i la Medalla d’or de la III Biennal de Joves Arquitectes de Mèxic i la Medalla de plata de la Biennal Ciutat de Mèxic, tots dos el 2017. La seva obra entre 2015 i 2022 es recull a la revista El Croquis N. 213 de 2022.

Compagina la seva activitat professional amb tallers, conferències i exposicions, sent les més recents la conferència i exposició “Processos” a la Roger Williams University, i la conferència “Càtedra blanca” a l’Escola d’Arquitectura de Madrid (ETSAM-UPM) el 2022 o la conferència a la Rice University al congrés “Disrupting Housing: New paradigms in Mexican collective living” el 2020.